Abre los ojos.

Com un cos buit. Els somriures que s'havien cregut sincers ara es perdien en la llunyania. Mentida rere mentida. Plans a curt termini es desvaneixen amb un senzill bufit. Tal volta es podria acceptar un intent d'arreglar les coses, però de la cadena de decepcions s'ha fet una emprempta inesborrable. Com de la nit al dia, havia sigut capaç d'apagar els llums. Tots d'una. Ni un símptoma de culpabilitat el recorria. Vergonyós? Pot ser. Més bé covard.

Sense l'estímul que la feia mantenir-se feliç, el seu rostre s'havia desdibuixat en una patètica expressió de desconfiança. Ell n'era plenament conscient. Molt en el fons enyorava aquells jocs innocents que deixaven entreveure quelcom. Però a l'hora de la veritat no era tan fàcil. S'estimava més subordinar la seua felicitat als desitjos d'una ànima xuclada. Al cap i a la fi, tot raïa en una qüestió de comoditat.